Descripción del proyecto

VALENCIA CAPITAL ANIMAL · Centro del Carmen Cultura Contemporánea · Valencia · Año 2017
Texto: Salva Torres · Para el periódico El Mundo

“Els animals ens atrauen perquè no els coneixem”

El Centre del Carme reunix més de 800 obres de 148 creadors artístics en l’exposició València Capital Animal. L’art i l’activisme cultural anant de la mà per a denunciar el maltractament animal. La manifestació plàstica, lliure de lligams, en este cas plantejada com a vehicle ideològic que estreta la mirada en una direcció: combatre l’abús humà contra estos animals que protagonitzen des de múltiples punts de vista la mostra que fins al 7 de gener ocupa la Sala Ferreres. Chema López, Sebastián Nicolau i Deva Sand formen part amb diferents obres, de les quals ens parlen, en el marc d’un animalisme de què alguns són militants i altres no.

«La meua peça [Hi lili hi lo] reunix una idea autobiogràfica en la qual un corder de peluix es dirigix cap a quatre punts foscos com a camins per descobrir», explica Sebastián Nicolau. I afegix: «Hi havia realitzat en la dècada dels 90 diverses peces en què apareixien corders reals descontextualitzats que miraven l’espectador intentant crear un vincle entre passat i memòria. Tant aquells corders realistes com estos peluixos pretenien crear una atmosfera mística en el sentit més estricte de crear un misteri, un arcà, una pregunta abstracta que fera incòmode l’espai ocupat per l’espectador davant d’una hipotètica qüestió de pertinença o situació: Què faig ací? Potser: Qui sóc?».

Chema López té tres obres en l’exposició, dos seleccionades per ell i una altra de la Col·lecció Martínez Guerricabeitia que els comissaris van sol·licitar directament. D’Un altre factor de l’evolució diu el mateix artista: «Este quadre establix una analogia formal entre els retrats vuitcentistes de dos savis barbuts, Darwin i Kropotkin, fins al punt que semblen dos estats d’ànim del mateix individu». També presenta al centre de la composició, una xicoteta au que picoteja entre la gola d’un rèptil de grans dimensions.

«La intenció ambivalent i polisèmica del quadre fa referència tant a les representacions del gran Leviatan de Hobbes, les gargamelles del qual tot ho engolixen, com a les relacions simbiòtiques que es produïxen en la naturalesa», assenyala López. Relacions ambivalents que l’artista desentranya mitjançant l’al·ludit anarquista rus Kropotkin qui «considerava que, al costat de la llei darwiniana de lluita per la supervivència, existia l’anomenada llei del suport mutu; la competència no seria l’autèntic motor de l’evolució, sinó la cooperació».

Deva Sand, per la seua banda, li va donar voltes al tema de l’animalisme i va decidir investigar la realitat que amaguen els escorxadors. «Estos centres d’extermini animal, generalment camuflats i poc publicitats», segons descriu l’artista. «Unint els punts on es localitzen estos cementeris al llarg de tota la Comunitat Valenciana sorgix una forma que he anomenat Cartografia de l’horror: una esquerda sanguinolenta que brolla de la paret i s’expandix gràcies a centenars de claus i metres de fils en una forma d’ona de dolor, la que està constantment present en el nostre entorn i alhora totalment ignorada».

De l’atracció cap a estos animals, unes vegades idolatrats i altres maltractats, Sebastià Nicolau diu que probablement es dega a la nostra vinculació amb ells des de l’origen dels temps: «Perills, depredació, pors, alimentació, vestimenta i abric, treball i transport, oci, companyia, amor, afecte… Infinitat de sensacions i relacions a les quals cada volta tractem d’acostar-nos d’una manera més respectuosa. La seua representació com a subjectes d’obres d’art des de les pintures rupestres fins hui dóna idea de l’enigma que suposa la nostra complexa relació amb ells». I enumera diversos exemples, des d’Els bisons d’Altamira a La dama de l’ermini, de Leonardo da Vinci, per a acabar dient que la resposta a la pregunta ‘per què ens atrauen?’ resulta òbvia: «Perquè els desconeixem i precisament ens atrau amb més força allò que desitgem comprendre».

Per a Deva Sand, potser tinga a veure amb el fet que ens fan somiar: «Qui no s’ha imaginat volar com una àguila, nadar com un dofí o tindre la força d’un goril·la? Són part de la nostra cultura. La seua observació ens apropa als nostres orígens, a la mirada innocent i salvatge que vam anar perdent fins a arribar a ser el que som hui dia: una raça prou intel·ligent com per a preguntar-se sobre els seus orígens i la seua evolució, però no prou empàtica com per a respectar el seu medi natural».

Sobre si el missatge a favor de l’animalisme pot condicionar l’experiència estètica, Sebastià Nicolau opina que esta no està lligada al missatge sinó a la manera en què el missatge s’emet: «Si la forma no transcendix al missatge és culpa només de la forma. El missatge és només responsable del seu contingut. El condicionament depén molt de la voluntat de qui rep els missatges i de l’hàbit en desentrayar-los». Deva Sand ho té clar: «Personalment gaudisc molt més una obra d’art si el seu missatge em desperta alguna inquietud. No veig perquè hauria d’alterar o condicionar la qualitat d’una obra per a tindre una connotació animalista». I conclou: «Esta exposició és la confirmació que es pot parlar d’una causa justa amb elegància i molt d’art».

Qüestionari realitzat als comissaris de l’exposició València Capital Animal que fins el 7 de gener de 2018 romandrà al Centre del Carme
Per què ens atrauen tant els animals, ja evocats en les primeres pintures rupestres?

Ángela Molina: Nosaltres també som animals, humans, però animals. Des dels nostres orígens hem compartit la terra i evolucionat junts. És molt normal que sentim fascinació i curiositat per ells i que els hàgem representat com a part de les nostres escenes quotidianes, l’animalístic és el tema artístic més antic de la història de l’art.

Jorge López: Són les primeres representacions de l’home, realment manifesten una mimesi del seu entorn. Crec que representen d’alguna manera un homenatge a estos éssers que els permetien subsistir, que per mitjà de la representació dignificaven la seua posició, el seu lloc i la seua importància en la supervivència de l’espècie.

Es va parlar en la presentació de l’exposició del Centre del Carme dels nostres «germans» els animals. Què compartim amb ells i què ens diferencia? I si són els nostres germans, quins drets tenen i quines obligacions?

AM: Pitàgores pensava que animals humans i no humans estàvem equipats amb la mateixa ànima. A la Declaració de Cambridge sobre la Consciència Animal del 2012, signada per un grup internacional de científics (neurocientífics, neurofisiòlegs, neuroanatomistas, etc.), ha quedat demostrat que tenim circuits cerebrals homòlegs correlacionats amb l’experiència conscient i la percepció. Reaccionem igual davant la por, la frustració, aflicció, felicitat i sofriment.

JL: Compartim un espai, un planeta, la forma de percebre el món per sentits i reaccionar davant d’ells, la possibilitat de sentir dolor, plaer i alegria. Quant als seus drets tenen dret a viure una vida digna i donat el posicionament que l’home a adquirit en la piràmide evolutiva de la terra, és el nostre deure preservar la seua integritat i ajudar que es limite este dolor. Les obligacions són les nostres, d’aquells que causem el mal; l’home és l’únic animal que ha envaït tots els ecosistemes.

Esta atracció per l’animal es troba vinculada amb certa tornada a la natura? Si és així, de quina forma?

AM: El meu interés com animalista passa per alliberar els animals del dolor i l’abús, no té res a veure amb l’atracció cap a ells, és una mica més complex. Té a veure amb la necessitat ètica i moral d’evolucionar com a éssers humans. Més que l’atracció, m’interessa l’amor cap als animals.

JL: No és el meu cas. L’atracció a l’animal es vincula a sensacions i sentiments que sorgixen enfront d’ells. És la revelació de com un xiquet curiós es relaciona amb l’entorn, la seua estètica, la seua forma de caminar, la seua relació amb l’entorn, la forma de tindre cura dels seus; és empatia.

L’animalisme ha estat criticat des d’alguns àmbits com «pensament Disney», per esta projecció antropomòrfica del bon animal. L’exposició creieu que transmet esta idea? Per què si o per què no?

AM: No, no transmet esta idea, més aviat reivindica el contrari. Als animals cal acceptar-los com són i assumir les conductes pròpies de la seua naturalesa. No volem humanitzar els animals, això és una perversió. L’exposició reclama respectar la seua especificitat.

JL: Crec i espere que no, la conjunció de creadors amb associacions animalistes, pretén desclassificar la idea d’exposició artística per una representació activista cultural, on es manifesten problemàtiques.

A quina reflexió pretén convocar l’exposició del Centre del Carme, on suposadament hi ha artistes tant animalistes com no animalistes?

AM: La bellesa d’esta exposició és que centenars de persones han posat el seu treball al servei d’un discurs que reclama la finalització de totes les formes possibles de maltractament animal. Volem que les institucions incloguen en les seues agendes la necessitat d’eliminar les gosseres municipals, el mal anomenat sacrifici, les granges industrials amb les seues formes cruels de vida i mort, etc. Volem un món millor per a tots, és això una utopia?

JL: Almenys la reflexió que jo vaig trobar en el procés, que no va ser fàcil, va ser la importància de lluitar per la millor relació entre éssers, la d’una ecologia d’inclusió i respecte cap a la vida al nostre planeta.